Pira funerària, 2010

Pira funerària.

Jordi Mitjà, 2010. Impressió fotogràfica.

Accions per damunt i per sota la runa. La Ciutadella, Roses.


---

(Idees, notes, reflexions, ocurrències i accions a les ruïnes de Roses).

(27.09.2010) Avui he escrit:  "Treballar parasitant l'espai de la Ciutadella, com una mena d’antiarqueòleg que es pregunta què farà en aquest reducte. Un bocí de territori que aplega esteses de rocs i capes d'història de totes les cultures que l’han habitat. No en faig prou amb el límits d'aquesta muralla i escampo la boira pels carrers de Roses, encara replets de souvenirs d’estranyes llunyanies, tot confonent-me amb els darrers turistes d'una temporada que ja s'esgota. El temps per prendre una decisió, per aventurar alguna resposta, per elaborar idees comença a escolar-se'm per entre els dits. He de passar a l'acció.”

---

Cap a mitjan dels anys noranta freqüentava la discoteca Picasso de Roses.  A la majoria de les sessions que allà s'oferien, el discjòquei resident punxava una versió de la cançó dels Joy Division "Love will tear us apart". No recordo el nom d’aquella cover band, però puc assegurar que no superava l'original. Us explico aquesta anècdota perquè he tornat a aquella localització, i perquè aquest és un projecte que parla dels llocs i de les seves ruïnes. D'aquella emblemàtica discoteca, convertida ara en botiga de roba, en queda només l'arbre que encara presideix el centre del local. No l'he pogut retratar, però és la memòria inerta de totes les generacions que han trepitjat el Picasso.

Exposat en una vitrina del museu de la Ciutadella hi podeu trobar un crani votiu del segle XIX, tan petit que es pot amagar entre les dues mans. Aquesta peça cruel representa el cap d'un nen mort. És fascinant, sobretot, perquè el nas té forma de cor invertit, un d'aquells que dibuixem quan som nens. Fa dies que em qüestiono si la mainada del segle XIX utilitzava també aquesta forma per il·lustrar un cor. No obtindré una resposta per aquest misteri, vull imaginar-me que sí, que dos segles enrere ja en dibuixaven, i que tot això no és fruit de l'atzar. En aquest punt del text connecto un seguit de troballes: un crani, un arbre i una cançó.

Començo construint una rèplica d’aquest crani modelant un tros de fang. L’objectiu es enterrar-lo justament sota l'arbre del Picasso, tot escoltant la cançó original dels Joy Division. Aquesta és una obra sense cap lògica aparent, que es recolza en una intuició, així com en els actes sense sentit que realitzem molt de tant en tant.

---

 Decideixo fer desaparèixer les dades autobiogràfiques per encarar el projecte; tot seguit em disposo a pensar en l'escala, les proporcions i els volums de l'espai de la Ciutadella. El meu cos serà la unitat de mesura, utilitzaré els forats i totes les finestres que encara resten dempeus. Aquesta idea rememora la premissa d’Andy Goldsworthy "l'obra és el lloc". Comença l’acció: acotar les obertures utilitzant el meu cos.

Demano un plànol de la Ciutadella amb una vista de la planta. El meu propòsit es realitzar una reproducció de les creus que s’utilitzen en topografia per acotar l'escala, i emprar, per a aquesta intervenció, les llambordes de pedra d’algun carrer de Roses dipositades en aquest emplaçament. 

---

 En les meves passejades per Roses adquireixo una pila de falsos barrets mexicans, un souvenir típic de la Costa Brava, que no he entès mai d'on surt perquè ni és el típic barret charro dels mexicans ni és català. Decideixo fer una pira funerària i cremar-ne uns quants, i aconsegueixo una percepció altament alliberadora.

---

 Hi ha un objecte dins la Ciutadella que sembla una escultura minimalista; i si fos tot el contrari?, fins i tot, podria ser una mena d’estació metereològica en desús. És una gran caixa metàl·lica, amb uns vidres per on es poden veure dos grans cons il·luminats a través d’un orifici que deixa entrar la llum i l'aigua de la pluja. Captivat per aquest estrany objecte, l’he fotografiat des de tots els angles intentant desxifrar la seva càrrega simbòlica, però tot és un gran misteri.

 L'endemà, en Jaume Santaló em confirma que és una escultura i que no té clar qui la va crear i per què està ubicada en aquest espai. L’única veritat és que s’ha convertit en una runa del segle XX o del XXI integrada a la Ciutadella.

 Accions per damunt i per sota la runa.

Jordi Mitjà, 2010